Jo que no se de quasi res i entenc quasi menys 
de vegades pense en eixes coses, ja sabeu.. eixes amb les quals no hem ni de somiar.
i llavors recorde
i llavors et veig
i llavors ens veig
Com entrem a la plaça i la nit ens mossega com mossegades estaven aquelles parets plenes d'Història.
Com aquella llum i aquella foscor d'estiu van provocar somriures indiscrets, mirades de dolçor, necessitats...
El reflex d'un aigua plena D
Esperança , i l'olor d'alguna flor que ara es troba seca, morta i bruta.


en les 120 hores que et vaig furtar sense contemplacions, vaig veure un demà, tal volta no molt dies més enllà, perquè encara no se el que poguera haver volgut de ti, però el que no puc saber es el que volies tu de mi...
Vam recórrer aquells carrers ràpid com dos xiquetes petitones que de sobte descobreixen el mon dels adults,pareixíem tan noves, tan primerenques entrellaçant aquelles mans per la por de no saber quan les tornaríem aajuntar.
Dic mentides si dic que m'és igual ja tot ,perquè encara que no em dols, he de reconèixer que enyore cadascuna de les teues paraules, paraules que requeien sobre el meu cos amb el pes d'una ploma volant cap a llocs infinits, cap a llocs eterns.


Llocs que no m'haguera importat visitar amb tu per cert, no vam tindre temps, no m'ho vas voler donar

i aleshores ja pare perquè no cal
perquè són records i prou, uns molt bonics que jo tinc i que ja ningú em lleva.

Com el pensar en llevar-te la roba , dormir en la pau del teu pit amb la teua veu que son ones de mar descansat en la meua oidà. 

No d´aixó últim no res que son somnis i no records.